Primers con(tactes)
Tres setmanes i un dia. 504 hores pul·lulant per aquesta ciutat. Sembla ahir que m’acomiadava dels amics de tota la vida, i dels de no fa tant, suportava les abraçades de la família i em plantava davant del taulell de facturació per enviar les tres maletes plenes de records gironins cap al nou país anomenat Itàlia.
Recordo encara com la meva fidel acompanyant de viatge i jo ens miràvem amb aquella cara que no diu res però que ho diu tot. Aquella que no saps si diu marxem corrents d’aquí o quedem-nos, que això serà genial. Sensacions, estranyes sensacions. Un combinat de tristesa per deixar allò que tant estimes, i d’alegria per intentar estimar a allò que et ve.
Ara, els minuts passen, uns com si fossin mil·lèsimes de segon, altres hores senceres. Comences a conèixer un gran ventall de persones, com si de colors es tractessin, que fins aleshores no entraven en els teus plans de vida. Uns d’aquí, altres d’allà. Uns d’una mentalitat, altres d’una altra. Persones desconegudes que inicies la conversa amb un hola, d’on ets? i on poc a poc acabes sobrepassant la barrera protectora. Hores, moltes hores junts. Riures, molts riures. Confiança, no molta confiança encara. T’ho passes, bé, molt bé. I poc a poc t’adones que aquells primers contactes es converteixen en amistats. Amistats encara per acabar de conèixer, per pol·lir, però amistats. I quan pensaves que a Girona ho tenies tot t’adones que aquí tens el mateix.
Dos móns totalment complementaris. Dos móns, un nou, l’altre no tant on a cada un d’ells i tens el més important: els teus.
