Avui toca cinema. Crispeta, llaminadures, refrescos i butaques cómodes. Això és el que el meu cap pensa i el meu cos desitja després de pujar, a un ritme accelerat, per carrers ascendents i infinits. Arribem. Avui, per ser el primer dia apostem per una comèdia italiana, aquella on l’aspecte físic del protagonista és el que fa decantar la balança i on entendre la pel·lícula és el que a un menys l’importa en aquest moment. Comprem l’entrada. Travessem el llarg passadís. Ni crispetes, ni refrescos ni uns simples cacauets salats. Si tens gana, entrepà de xoriç de casa. Primera il·lusió que s’esfuma en qüestió de segons. Entrem a la sala a les palpentes. Anem tard, com sempre. Seients localitzats. El meu cos infinitament cansat es deixa caure sobre la cómoda butaca i… augh! Els ossos, tan els meus com els seus, es queixen quan entren en brusc contacte. Cadires ornamentàries de fusta vella, pantalla que si es descuiden acaba sent més petita que el meu cap i un aire que sembla que s’estigui fent cinema a la fresca al bell mig de Puigcerdà en ple més de gener. Ara entenc perquè la gent portava motxilles Quechua plenes d’entrepans de mortadel·la i xoriç, refrescos per parar un tren i anoracs per anar a la Sibèria. La sort del principiant aquí no s’ha donat. La pròxima vegada vindrem preparats.
Ull per ull
Riu, ponts, cases de colors, cultura i tradició.
Una italiana l’altre catalana.
Una aposta per les millors marques, l’altre per les marques del propi país.
En una cal que freguis una moneda a la llengua d’un porc si vols tornar, l’altre amb un petó al cul d’una lleona n’hi ha prou.
Una és Florència, l’altre Girona.
Iguals però diferents: Florència agrada, Girona enamora.
